L’absencia de llimits de l’egocentrisme catalaniste, fa que, erigits en el melic del mon, s’autoconcedixquen la potestat d’inventar-se el passat historic, encara que tinguen que anar a calbots en els fets reals. Com vorem, s’atrevixen en tot, sense deixar rama verda. I lo mes penos es vore als acatalanats valencians fet-los el caldo gros.

Entrem en faena. Sabem que la denominacio “Corona d’Arago”, es el nom historic que es va consolidar, per a nomenar a un conjunt canviant de pobles, que per diverses raons compartien monarca, cada u dels quals, contava en institucions d’autogovern i lleis propies. Valencians i catalans, entre atres, formarem part de la Corona d’Arago.

Pero el nom historic de “Corona d’Arago”, no els fa gens de gracia als catalans. El nom deixa erm el seu ego. ¿Com pot ser que en el nom del conjunt no aparega Catalunya? ¿Perque “Corona d’Arago” i no “Corona de Catalunya”?

Hui traurem a la llum un nou intent de manipulacio de l’expert en la materia, l’“il·l·lustrissim” membre de l’AVL Sr. Ferrando.

Segons ell, una de les proves de que els valencians erem considerat catalans es que: “En una relació d'estudiants del Col·legi universitari dels espanyols, de Bolonya (Itàlia), figura, amb data de 1416, un «Martinus de Valencia, de Catalonia»”.

Enguany commemorem el 610 aniversari del naiximent de l’escritor valencià Joanot Martorell, autor que va convertir la seua novela Tirant lo Blanch en l’obra mes universal de l’edat mija i, possiblement, en una de les mes importants de tots els temps.

Gracies a les investigacions, en un principi, de Jesús Villalmanzo i Jaume Chiner, ampliades despres per el primer, hui podem precisar, practicament, sense possibilitat d’erro, que Joanot Martorell no naix en Gandia, com tradicionalment es creïa, i figura en quasi totes les biografies, sino en Valencia, com se demostra en el document d’aveïnament del seu pare i yayo del 13 de febrer de 1400. I tampoc naix en 1414 o 1413, com s’afirmava d’asta fa poquet, sino en 1410.

No es pot interpretar el Tirant sense coneixer l’apassionant vida de Joanot, ya que la seua vida es l’autentica novela que inspira l’obra: batalles, viages, festes, etc...

La Real Sociedad Valenciana de Agricultura y Deporte (RSVAD) es una entidad emblemática fundada en 1859 que ha desarrollado su actividad sociocultural y agropecuaria en los últimos tres siglos. El “Acta Fundacional de la Real Sociedad de Agricultura” se aprobó el 24 de febrero de 1859 en el reinado de Isabel II y gobierno de O’Donnell. Actualmente el Rey emérito S. M. don Juan Carlos I ostenta la Presidencia honorífica de la Sociedad desde el año 1977. Asimismo fueron Presidentes de Honor, entre otras eximias personalidades, S. M. el Rey don Alfonso XII (1879) y el Excmo. Sr. don Miguel Primo de Rivera (1922). Con fecha de 2 de enero de 1998, la casa de S.M. el Rey de España concedió el título de “Real” a la Sociedad de Agricultura.

Lea esta revista en formato PDF.

L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols.

Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades.

El Peno de la Conquista: una falsa relíquia I

En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de relíquies que son entregades a les iglésies, sense importar molt ni la seua procedència, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'época), conseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos pròxims (eren temps on proliferaven la construcció massiva d'iglésies), i d'una atra, i en funció del tipo de relíquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplació de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.

Sorprende el epígrafe, pero es correcto. Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña de dar supremacía “e imitar a la Lengua Valenciana” (Títols d´honor. Perpinyà, 1628).

Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas “mudaran la vocal a, en e” (p. 27) razonaba que escribir “las nostras ciencias” era menos correcto que “les nostres ciencies”.

En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su “Thesaurus”, Ilevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, car-chofa, giner, puncha, etc.

Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda “lengua gascona y catalana” (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.

Lea esta revista en formato PDF.