Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, l’absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis d’Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”. Bulliet, es l’autor d’una “teoria de la conversio” que critiquen Epalza i Llobregat.

El “Consolat de Mar” es una recopilación de derecho consuetudinario marítimo elaborado por jurisconsultos a partir del siglo XIII. El contenido originario del Libre del Consolat de Mar está constituido por disposiciones sobre procedimiento y derecho mercantil y marítimo. Según F. de P. Momblanch, los 42 capítulos que forman el orden judiciario del “Consolat de Mar” de Valencia son del siglo XIV; el 43 es una pragmática de Jaime I, y el 35 se refiere a “les portades” de Alejandría; los 37 últimos están dedicados a legislar sobre aspectos de la armada.

El “Consolat de Mar” es un código de la legislación marítimo-comercial, compendio de la multisecular acumulación de ordenaciones, usos y prácticas comerciales, recogidas y sistematizadas por “savis homens qui van per el mon” y por “nostres antecessors”, como se afirma en algunos capítulos.

A 19 d’abril de 1238, Zait Abuzeit, dona al bisbe de Sogorb les iglesies d’Alpont, Tuejar, Domenyo i atres (p. 87 de “Segorbe en el siglo XIII” de Garcia Edo) Llegim: “...quod ego Aceyt Abuçeyt, vel potius Vincentius, rex Valentie, nepos Miramamolin, ductus spontanea...”. Lo mateix havia fet el 22 d’abril de 1236, respecte de les iglesies de l’Alt Millars: “...quod nos, Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencie, nepos Almiramamolini; attendens...”. (Archiu del Regne de Valencia. Real Justicia. Vol. 806 ff, 18-20v). El 30 de giner de 1232, en Terol, Abuzeit havia renunciat als seus drets sobre la ciutat de Valencia a favor de Jaume I: “...ego, Çeyd Abuçeyd, rex Valentia... domno Jacobo, regi Aragonum...”. De 1225 es escritura 1ª que consta en el “Bullarium ordini Sancti Jacobi”, de la qual es despren l’oferiment de vassallage d’Abuzeit a Fernando III de Castella.

Me llama mi amigo Sansano de Elche y, entre cotilleos, me informa del feroz debate sobre la misteriosa voz 'ixcá' (cast. '¡ójala!'), posible descendiente díscolo y lejano de la construcción semítica 'in sa llah' , origen del 'ixala' conservado por sefardíes neoyorquinos.

José Vicente Gómez Bayarri y María del Carmen Aura Busó
Académico de la RACV y Catedrática de Lengua de Bachillerato

La arrogancia del cientificismo exclusivista del que presumen ciertos docentes e instituciones con el objetivo de la imposición del sofisma de la estandarización homogeneizadora del catalán a los valencianos resulta, cuanto menos, incoherente y peligrosa.

Un ejemplo de ello es el acuerdo de colaboración impulsado por la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears y l’AVL para implantar “una normativa lingüística inclusiva i unitària” del valenciano con el catalán.

“Crear” vol dir “establir, fundar o introduir per primera volta”. Convindrem en que tot lo que existix, o ha segut creat, o es producte de l’evolucio. Nomes els falsaris darrere d’algun vergonyos interes, poden mantindre que es crea lo que ya existix.

Els catalanistes, han mantés que Jaume I fon el “creador” o “fundador” del Regne de Valencia. Vejam uns eixemples: Enric Guinot Rodríguez, en la p. 240 de “Els fundadors del Regne de Valencia I” escriu sobre “...el fet que Jaume I, en aquest cas, va crear un nou regne: el Regne de Valencia”. Rosa Enguix Alemany i Joaquim Seró Dobón escriuen en “Història d'Espanya: què ensenyar?”, que “…la resta del curs la dedicàvem al programa d’Història d’Espanya i alguns temes del País Valencià com la fundació del regne de València…”. Juan Vicente García Marsilla en la p. 164 de “Història de L'art Medieval‎”, nos diu que “…el procés de creació del regne no va ser gens fácil.”. No acaben de posar-se d’acort en el moment de la presunta “fundacio”. Si Guinot, en la p. 14 del llibre citat parla de la “creació del Regne de Valencia l'any 1240”, en la p. 33 del llibre “Temps de rebel·lió: 25 d'abril dia commemoratiu a la Universitat de València”, distints professors universitaris mantenen “...la creació del Regne el 9 d’octubre de 1238...”. Ho presenten com un acte d’arbitrarietat i de demostracio del poder de Jaume I. Aixina, Antoni Furió, en la p. 20 de “Història del País Valencià‎” diu que “Tampoc la conquesta cristiana no comportava necessàriament la creació del regne de València…”, i Enric Guinot, en la p. 121 de “Les senyories medievals: una visió sobre les formes del poder feudal” escriu que“Al capdavall, la mateixa creació del regne de València, en comptes d’incorporar directament les terres valencianes a l’Aragó o de fraccionar-les entre Aragó i Catalunya, no havia estat sinó un acte d’afirmació del poder reial”.

Moltes vegades hem parlat i demostrat l’independencia de la llengua valenciana respecte a qualsevol atra, i mes concretament, front al catala. Molts documents aixina l’acrediten: “Reperi in Hispania lenguas, verterme propiam: Cantabricam, Graecam, Latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam”. ( Tractatus de Regimine Urbis et Regni Valentiae , Llorenç Matheu i Sanz, 1654, p. 504).

Tambe ho acreditava Pere Joan Porcar, el 1612, en Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia , al dedicar “una Cançó en alabanza de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre y Morisco”.

Breve resumen Histórico de la lengua:

Desde la caída del imperio romano, el latín se iba degenerando, transformándose en las lenguas romances, con las diferentes peculiaridades de cada región.

L’any 2001, l’Universitat de Valencia, publicà el llibre “Estudis de filologia valenciana”. Antoni Ferrando, que no se’n pert una, fa la “Nota del editor”. El llibre consta d’una seleccio de texts de Joseph Gulsoy. I entre els “escrits seleccionats”, en la p. 173, en l’apartat II “La unitat de l’idioma 1. Els mots” llegim: “El senyor Mourelle de Lema (vore image de portada), amb gran porfídia, s’ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s’havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”

Per a acabar en l’analisis, per damunt damunt de les caracteristiques del “mossarap” valencià parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians i islamisats), en relacio a les mentires que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), seguirém en la que fa 8.

8.- “El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi 'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'”.

Comencem malament, perque aixo de “a vegades”, es evident que no dona una caracteristica que puga propugnar-se com a “llei”, ya que tambe es podria dir lo contrari “a vegades no queia”. Voldria dir que quan “no queia”, l’evolucio del romanç valencià era identica a la del romanç català. Els “Catarroja”, Ribarroja”, “Massarojos”, “Carraixet”, “Moixent”... del Repartiment, mostren “quan no queia”.