Entre l’argumentari que utilisen i manipulen els catalanistes i acatalanats, per a negar l’existencia d’un romanç valencià prejaumi, orige de la llengua valenciana, es troba el tema de la llengua dels “moriscs” del territori valencià, sobre el que s’han dit i escrit mentires a manta. Per a escomençar, es necessari definir “morisc” i saber un poc sobre l’orige d’eixe grup humà.
En les consultes fetes en els ultims temps al Diccionari General de la Llengua Valenciana (DGLlV) de la RACV m’he endut mes d’una sorpresa. Vaig a comentar algunes de les coses que he trobat en l’unica finalitat d’evitar males interpretacions i seguir potenciant la genuïna llengua valenciana, cosa que vinc fent des de fa mes de quaranta anys.
En primer lloc anem a vore –els destacats del text son meus– qué diu del verp ‘abaixar’: “v. intr. vulg. i ant. V. baixar”. Quan ferem el Diccionari Valencià-Castellà (RACV, 1992) ya es donà entrada a ‘abaixar’ remetent-lo a ‘baixar’. En la meua opinio, aço no degue resoldre’s d’esta manera, perque, com ara vorem, els dos termens estan al mateix nivell, i aixina hauria d’haver-se valorat. Pero que, ademes, ara siga considerat ‘abaixar’ com a vulgar i antic tampoc crec que siga la millor decisio.
EDITORIAL
L’illegalitat de la llengua valenciana
En Valencia patim una de les situacions llegals mes absurdes del mon mundial. Resulta que hi ha una forma llegal i una atra illegal d’escriure una llengua.
En qualsevol lloc civilisat, parlar o escriure una llengua en correccio es una qüestio d’educacio o de nivell cultural. Si algu comet alguna incorreccio des del punt de vista d’una normativa acceptada, o es per falta de coneiximent, o per rebelia delliberada a l’estar en contra de dita normativa.
Lo mes que te pot passar es trobar-te en el menyspreu per part dels mes elitistes en el primer cas o en el rebuig intelectual en el segon.
Puix be, aci no; aci, si comets una incorreccio normativa, eres directament illegal.
Contrariament a lo que nos han inculcat que es una llengua (lo que està dins d’unes regles), esta no es unicament norma sino que es una practica que la constituix en el propi us.
L’extensio territorial de l’islam fon l’excusa perfecta per a que partir de l’any 711, militars araps i nortafricans intentaren i conseguiren el domini de la riquea d’una gran part de Spania, duguent en ells llengues forasteres.
El llati o la “romanam linguam”, que representava el poder cristià de Spania en mans d’elits d’orige germanic, anava a cedir pas com a llengua oficial, a la llengua del llibre sagrat dels dominadors musulmans que era l’arap o “arabiyya”. Trobem juntes estes dos llengues en una moneda de l’any 716, en la que es llig per una cara “feritos soli in Span…” i per l’atra “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus…”.
No podria acabar-se un articul sobre la Pasqua de la mona valenciana, sense deixar-li un lloquet a la milocha o cacherulo. Lo primer que hem de saber, es que els experts diuen que la milocha es fa plegant paper, sense varetes rigidisadores, mentres que el cacherulo sí que ne du i te forma hexagonal.
S’ha escrit molt i variat sobre l’orige de la paraula “Mona”. De llegenda ha de ser calificada l’historia de que el nom prove del malnom d’una vella musulmana a qui dien “la mona”, que “inventà” un pastiç fet en farina molt blanca i en ous, gracies al qual es curà una reina mora d’un mal misterios. De destrellatades han de ser calificades afirmacions com la del català de Tremp, Joaquín Bastús, qui escrivia l’any 1862 que el nom de “mona” era “por la figura de Mona que solia y suele darse a la pasta o rosca que llevan los huevos”. (p 226 de “El Trivio y el cuadrivio”), que encara hui continuen mantinguent alguns, com podem vore en “Tradicions santcugatenques” a on es diu que “El nom de mona sorgí del fet que molts artesans de l’art més dolç col·locaven micos o mones sobre el tortell”.
Vist que el ritual propi de la Pasqua de la mona valenciana podria falcar les seues raïls en els ibers valencians, ya toca anar concretant en el contingut de la cistella de la mona, cosa que pot anar acostant-nos a un possible orige etimologic de la paraula “mona”.
Previament, crec interessant fer un incis, en el fet de que tant els cronistes musulmans com els cronistes cristians de l’alta i de la baixa edat mija, passaven absolutament de donar referencies de la vida del poble pla, dedicant-se fonamentalment a temes de batalletes d’eixercits de mercenaris comandats per la “noblea”, generalment orientades a glorificar als personages i a la seua religio. Per aixo, per a trobar referencies a eixe poble, no queda mes remei que espigolar entre multitut de texts, agrupant referencies tangencials. Aixo feu Ahmed Tahiri en relacio a l’epoca de dominacio musulmana en “Las clases populares en al-Andalus”, i el seu contingut i una atra documentacio, nos donà peu per a escriure sobre “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”.
