El 750 aniversari de la mort de Jaume I permet revisar que significà la fundacio del regne cristià de Valencia i quína relacio existix hui entre aquella estructura socio-politica i les reivindicacions valencianes actuals d'autogovern, finançacio, infraestructures i identitat

Els aniversaris historics si tenen una utilitat, esta ha d’anar mes alla de la simple commemoracio. Permeten revisar d'a on venim i, sobre tot, comprovar quina part d'aquella experiencia historica seguix tenint significat en el present. La celebracio d’este 750 aniversari hauria d’oferir ademes una oportunitat per a proyectar-nos cap al futur com a un poble.

La conquista i organisacio del territori valencià donaren lloc, en el segle XIII, a un Regne de Valencia diferenciat i autonom dins de la Corona d'Arago, en un territori dellimitat, i en institucions i ordenament propis. Els Furs foren una de les principals expressions d'aquella personalitat juridica i política que començà per voluntat del rei Jaume I.

L'esplendor alcançat pel Regne de Valencia gracies a l'autogovern contribui, de forma directa, a que fora una referencia economica i financera, a que la llengua propia i diferenciada, la valenciana, alcançara u dels primers Sigles d'Or d’una llengüa romanica, i no a soles d'Espanya, tambe d'Europa; aixina com que floriren les arts, l’arquitectura, etc... 

I, com no podia ser d'una atra manera, el pes politic dels valencians era tengut en conte i respectat en tots els estaments. A diferencia de llavors, hui els valencians no es que no tingam pes politic, es que som invisibles, ya que els nostres representants son mes lleals a les seues sigles de partit que als interessos i necessitats dels seus ciutadans. 

L'abolicio dels Furs i de les institucions propies, despuix de la Guerra de Successio, supongue una ruptura en aquella trayectoria. Sigles mes tart, la democracia i l'Estatut d'Autonomia permeteren recuperar institucions propies com la Generalitat, en un marc politic completament diferent.

La qüestio es ¿quin significat te la personalitat valenciana actual respecte al passat?

Hui, a pesar d’haver recuperat l'autonomia, seguim reivindicant qüestions essencials per al nostre autogovern. Perque dispondre de la capacitat suficient per a decidir sobre lo que mos afecta i defendre els nostres interessos no es un privilegi, es una necessitat.

L'autonomia no pot reduir-se a l'existencia formal d'institucions propies. Necessita competencies efectives, recursos adequats i capacitat per a participar en les decisions que afecten al conjunt de la societat valenciana i al territori. La sanitat, l'educacio o els servicis socials, necessiten un marc financer estable i suficient. Reclamar una finançacio adequada no significa demanar privilegis, sino plantejar si existix una correspondencia raonable entre les competencies assumides, els recursos disponibles i les necessitats de la poblacio. Una economia en la dimensio i la posicio de la valenciana necessita que les seues infraestructures estiguen a l'altura de les seues necessitats.

Pero la reivindicacio valenciana no pot medir-se unicament en termens economics. Existix tambe una dimensio cultural que forma part de la nostra personalitat colectiva. El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana. La seua presencia forma part de la nostra historia i cultura, i constituix u dels elements que millor expressen la continuïtat d'una personalitat valenciana. La defensa de l’idioma deuria situar-se mes alla de les controversies politiques que durant decades han acompanyat al debat llingüistic. L'objectiu fonamental ha de ser que el valencià puga seguir sent una llengua viva, coneguda i utilisada en normalitat en l'educacio, l'administracio, la cultura, els mijos de comunicacio i els nous espais digitals, expressant aixina la continuïtat d'una personalitat valenciana propia.

En temps de Jaume I se produi un canvi d'enorme significat: les administracions i la justicia anaren incorporant progressivament la llengua romanç front al predomini del llati. El mateix Jaume I ordenà que els juristes i advocats deixaren d'utilisar el llati en determinats documents judicials i que estos se redactaren en llengua romanç, en el primitiu valencià.

La comparacio historica resulta contundent: en el segle XIII s'alvançà des del llati cap a al romanç utilisat per la gent; pero hui estem en el cas invers: alluntar la norma institucional de les formes propies del valencià viu, creant una barrera entre els parlants naturals de la llengua valenciana i el model oficial convergent en el catala que se nos impon. 

La llengua valenciana no unicament, com comentem, alcançà un Sigle d'Or, es que fon la referencia d'unes atres llengües que balbucejaven en el no res, com el catala. No obstant, hui l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institucio en teoria creada per a la conservacio i reconeiximent del valencià, se changla de l’Estatut d’Autonomia i prevarica al no complir la seua propia Llei de Creacio que establix clarament les seues funcions i competencies. 

En temps passats jamai una institucio valenciana haguera tengut com objectiu (ni s’haguera plantejat, ni s'haguera atrevit) la suplantacio de la major senya d'identitat dels valencians, com es la seua llengua propia, per una atra aliena. S'haguera preocupat i hauria treballat per a que alcançara el prestigi que tingue en temps passats. Com tambe per conseguir el codic ISO internacional i el .val per a les noves tecnologies digitals. Pel contrari, els valencians, seguim soportant a una institucio que mos humilia en el consentiment del nostres representants politics. Defendre el valencià significa defendre la seua personalitat. I defendre la seua personalitat significa impedir que la normalisacio se convertixca, paradoxicament, en un proces de substitucio o de dilucio.

Fa 750 anys escomençà una etapa decisiva de l'historia valenciana. Hui no se tracta de recuperar-la, sino de decidir que volem fer a partir d'ara. El repte de la nostra generacio es conseguir que la Comunirat Valenciana afronte el futur en veu propia, en capacitat per a defendre els nostres interessos i en la confiança necessaria per a decidir, democraticament, el lloc que vol seguir ocupant en l'historia.