EDITORIAL

¿I dien que el conflicte estava superat? 

Per a estar superat el conflicte llingüistic –en realitat hauriem de dir identitari– el tema de la llengua ha ocupat titulars i pagines completes en els mijos de comunicacio els passats mesos de juliol i agost. Recuperar l’accent com cal per al nom del cap i casal –Valéncia– ha derramat rius de tinta. La burrera d’escriure una cosa –lo que manen els veïns del nort–pero pronunciar-ne una atra ha segut inclus motiu d’un manifest “de les escriptores i escriptors en defensa de la nostra llengua” (a la que mai, mai, mai afigen darrere el nom de valenciana) atacant el canvi ortografic i recolzant de pas la labor de la AVLl.

Mes de 300 diuen ser els firmants. Mes de 300 autors que han dedicat i dediquen la seua obra a recolzar sense vergonya la catalanitat del valencià i fan publica la seua sumissio lexica, ortografica i morfologica a la llengua que es parla en les Rambles de la capital comtal, mentres obedixen acriticament lo que dictamina l’Institut d’Estudis Catalans i ratifica aci, en Valencia, la que ha devingut, com estava programat, la seua sucursal, la AVLl.

¿Se plantegen vostes esta polemica en algun atre idioma? ¡Es impensable! Esta es l’exclamacio de la llicenciada en filologia catalana –per tant, incompetent en la llengua valenciana–, Verònica Cantó, presidenta de l’orgue politic-llinguïstic que es la AVLl, en unes declaracions en el Levante-EMV el passat 21 d’agost, en les quals agraïa el recolzament d’eixos 300 escritors. Ella afirmava que lo que passa en el valencià no passa en cap llengua del mon, demanant obediencia cega als dictamens de l’institucio que presidix, a lo que afegiriem que efectivament lo que passa en esta terra, en lo que es referix a l’autoestima, es dificil que passe en algun atre lloc del mon. Cap poble en l’autoestima intacta haguera permes que existira una institucio com la AVLl.

Este manifest ha tingut complida replica per part del valencianisme (en la pagina 2 reproduim una d’elles i informem de varies atres).

Volem detindre’ns ara en l’articul que Vicent Mompó, president de la Diputacio de Valencia, “Treballem pel valencià sense prejudicis”, publicava –pagina completa– en el mateix diari (24-8-2025). En ell venía a decantar-se per lo que denominariem una tercera via. No res nou baix del sol, excepte la defensa a ultrança del valencià o, millor dit, de “la nostra llengua”, per part d’un membre del Partit Popular, que ya sabem lo que li preocupa el valencià ad esta formacio.

Com el seu partit, ell tambe tracta de jugar a dos baralles; o mes, tot depen. Per una banda fa referencia als seus ancestres, dels qui deprengue el valencià, pero per una atra tambe rememora els seus estudis de “valencià-no” en eixos cursos que tots coneguem a on se farten de dir que les generacions que, com la dels seus pares, mantingueren viva la llengua, son uns incults perque no saben parlar en propietat, ni escriure correctament lo que els “sabuts i comissaris llingüistics” ensenyen des de fa decades en escoles, instituts i universitats. I es natural que no el conegueren puix eixa seudollengua prefabricada no existia en el territori valencià fins que el pancatalanisme s’assentà en estes latituts i conquistà les institucions, academiques primer i politiques (el seu objectiu des del principi) en quant pogue. Planteja, en fi, una pau llingüistica, posar en valor lo genuï del nostre idioma front a l’actual preferencia pels barbarismes, estrangerismes i anacronismes llingüistics –que son el model “culte”– que arraconen el lexic, la sintaxis i morfologia vernacula –considerats vulgars–.

Consideravem que Mompó era una rara avis en eixe partit de traïdors a Valencia; el veyem actuar en mesura, en sentit comu, en coherencia i inclus en tolerancia cap als qui defenem l’autentica llengua valenciana, la que li ensenyaren sos pares, viva, normativisada, culta i vehicul de comunicacio diari de mils de valenciaparlants; pero no, se decanta –igual pel seu carrec i la seu dependencia d’un partit declaradament catalaniste Ens Uneix (el nom ho diu tot)– per fer una defensa tancada de l’institucio en la que el Partit Popular vengue l’honra d’este poble per a que Aznar poguera governar en Espanya. Si tant aprecia al valencià genuï no entenem cóm subvenciona a la AVLl en 200.000 euros i, en canvi, condena a l’ostracisme a una institucio academica centenaria que l’organisme que presidix fundà en 1915, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, llavors Centre de Cultura Valenciana.

Hem llegit que eixe regal economic, despuix de que la Generalitat Valenciana li reduira la dotacio en els seus presuposts, el dedicaran, a banda de a seguir catalanisant el valencià i fer proselitisme en els coleges, a commemorar l’any Almela i Vives. Suponem que per a destacar la seua militancia “pancatalana” en els seus anys de joventut i no per a destacar la seua renuncia i el combat ad eixa quimera en els seus estudis i publicacions quan es donà conte, com uns atres valencianistes, que vivia un engany, el qual conscientment i en argumets cientifics sabe rebatre.

¡Ai, senyor Mompó! Ad alguns nos ha defraudat. Seguix la premissa del seu partit “dir una cosa i fer-ne una atra”; pero nosatres som mes critics que molts dels seus votants, que seguixen a cegues les consignes de partit, i no nos enganya. ¡Llastima!

Image 1: Un alto en la montería. Museo Nacional del Prado
Image 2: Un alto en la montería (detall)
Image 3: Wikipedia/Art Renewal Center

Use este enlace para leer la revista completa en PDF