EDITORIAL

Diferent estrategia politica segons la desgracia

Una nova desgracia ha protagonisat l’atencio mediatica, social i politica; parlem, per supost, del fatal accident dels trens Iryo i Alvia ocorregut en el terme municipal d’Adamuz (Cordova) el passat 18 de giner.

Un total de 45 victimes i uns 292 ferits, entre els molt greus i els lleus, han dut el dolor a moltes families, ara destrossades; un dolor compartit per amics i en general per tots aquells als que nos ha commogut esta tragedia que no devia d’haver-se produit.

Fent-nos carrec d’este dolor, hem assistit a l’estrategia del govern al que, dia a dia, se li amontonen els problemes, i tambe les desgracies. Nomes hem de comparar el diferent comportament que està tenint ara respecte del que tingue fa any i mig durant la barrancada del Poyo. En esta ocasio l’Estat, el govern, ha estat present des de practicament el minut u, casi des de les 19:45 h d’aquell fatidic dia. Els primers, com sempre, els voluntaris, pero la resposta dels servicis d’emergencies, de les forces de l’orde, dels ministres –en especial el responsable de Transports– fon immediata i, cóm no, tambe la del president, que es presentà al dia següent –en Valencia ne tarda quatre, i ixque fugint– i que en les seues primeres declaracions afirmava que en el seu govern “asumimos todas las responsabilidades, como estamos haciendo desde el primer momento de la tragedia”, una frase i unes intencions ben alluntades d’aquelles de la DANA: “si quieren ayuda que la pidan”. Es mes, no li ha faltat empatia immediata en les victimes: "las víctimas van a poder combatirlo [el dolor] con el Gobierno ayudando en lo que haga falta". Igual, igual que en les de Valencia.

¿Es, acas, que el govern s’ha tornat sensible de repent? Permeten-nos dubtar-ho. Lo que passa es que en esta ocasio la responsabilitat es clarament del Ministeri de Transport i Movilitat Sostenible i no hi havia forma de tirar-li les culpes al govern autonomic, com sí podien fer, i feren, en Valencia. Per un atre costat, havien de tractar de dissimular l’abando previ de les vies sobrecompensant en una atencio exhaustiva a posteriori. D’ahi que estiguen fent força en parlar de la responsabilitat en les accions posteriors a l’accident per a que se perga de vista la seua irresponsabilitat previa.

En el cas de Valencia ha quedat demostrat que al front de la Generalitat hi havia una persona insensible i incompetent, lo qual no lleva que els responsables del govern central havien d’haver actuat. Inclus, tal i com van les investigacions, despuix de mes d’un any, pareix que els organismes competents en materies com la vigilancia dels cabals o de les previsions metereorologiques han quedat practicament exculpats i tot se centra en el famos dinar del qui ya es expresident del govern valencià i en l’hora en que sonà l’alarma ES-Alert.

S’estan deixant de valorar determinats condicionants que podrien tindre el seu pes: que la ministra Teresa Ribera en 2021 paralisara un proyecte d’adequacio i drenage del barranc –per raons mig ambientals i de cost-benefici– que de lo contrari haguera evitat part de lo ocorregut i de la tragedia; que s’autorisaren durant anys construccions en zones inundables –de competencia municipal–, o que se produira un récort pluviometric extraordinari mai registrat en Espanya, puix caigueren 184,6 l/m2 en nomes una hora i se’n registraren 771 l/m2 en 24 hores en Turis.

En l’accident d’Adamuz, a diferencia del de Valencia, ha hagut des del primer moment colaboracio entre les administracions, i inclus, almenys durant els primers dies, prudencia entre les formacions politiques a l’hora de fer declaracions i valoracions, o en exigir responsabilitats, que pareix finalment que son totes del govern de l’Estat, puix la causa apunta a que fon la ret ferroviaria, un defecte en la mateixa, la que originà el caos aquella nit del dumenge 18 de giner.

Ara es segur que en breu assistirém a mes declaracions, a passar-se la pilota els uns als atres: del Ministeri de Transports a Adif, d’esta a les empreses subcontratades per a fer les revisions oportunes de les vies i inclus a la mateixa empresa que fabricà els raïls. Tot aço quan es de domini public la falta de manteniment en obres i instalacions, la falta d’inversions en previsio i en seguritat, que tambe se fan extensius a l’estat de les carreteres, el mes deficitari en decades.

Acabem estes reflexions, sobre uns fets als quals els falta, sense dubte, aclarir moltes mes incognites, llamentant lo ocorregut, recordant les vides perdudes i solidarisant-nos en les families destrossades a les que encoragem a que puguen superar, a poc a poc, este dol.

Puede leer la revista completa en formato PDF