La festividad de la Navidad es una de las conmemoraciones más renombradas del calendario litúrgico y se celebra desde los albores del cristianismo. 

Desde el punto de vista religioso dos efemérides son recogidas en el calendario litúrgico: el nacimiento de Jesús en Belén y la adoración de los Reyes Magos de Oriente al niño Dios. Estas solemnidades están impregnadas de un sentimiento que concitan recuerdos familiares y rememoran tradiciones que se plasman en exposiciones de belenes, árboles de Navidad, tarjetas conmemorativas, interpretaciones musicales y representaciones teatrales. 

Diversas manifestaciones en el campo de la cultura reflejan muestras de naturaleza religiosa. La literatura, la historia del arte, la música, la cinematografía, etc., plasman el sentir de esta efeméride que combina lo religioso, lo histórico y lo tradicional.

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

El present llibre consta de dos parts ben diferenciades, la primera detalla el proces que condui a la coronacio pontificia de la Mare de Deu dels Desamparats en 1923; treball basat en la consulta de documents, de la Cronica atribuida a Sanchis Sivera, la prensa de l’epoca i abundant bibliografia relaciona en la patrona de Valencia, regne i ciutat.

Destaca l’aportacio grafica dels actes mes importants d’aquella efemerides; fotografies, la majoria, procedents del fondo de l’Archiu Historic Municipal de Valencia, l’autor de les quals fon el fotograf Vicent Barberá Masip. Se completa en imagens de portades de revistes o publicacions, cartells, recordatoris, etc.

La segon part la conforma la corona poetica dedicada a la Mare de Deu dels Desamparats, confeccionada en diferents aportacions que el Rogle Constanti Llombart solicità a poetes amics, els quals obsequiaren a l’associacio en inspirats i sentits poemes que foren originalment publicats en numeros successius de la revista Rogle.

En primer lloc, procedirem a vore que el Llibre dels Fets te la particularitat de que el narrador atribuix a cada personage frases i paraules del parlar propi, reproduint o intuint, parlars hispanorromanics, galorromanics i inclus llati i arap, introduint per tant una alternança de llengues. Antecedents d’esta particularitat es troben en Ibn Quzman, qui en la seua obra en arap, reprodui el romanç de el Batallador i el d’un catiu cristià.

Vista l’abundant comunicacio oral present en la Cronica del rei en Jaume, comprovada la varietat d’interlocutors i l’absencia d’indicis de problemes de comunicacio, hem de parlar breument de la comunicacio per escrit, en concret, de les “cartes” creuades durant les negociacions i d’aquelles en les que es plasmaven els acorts de capitulacio.

EDITORIAL

Llengua i mes llengua

El tema de la llengua –a la que els que manen seguixen sense posar-li nom– no para de donar maldecaps a politics, academics-politics i demes vividors de l’assunt.

Fa poc se feu publica l’acta del ple de la Diputacio Provincial de Castello, celebrat el passat 24 d’octubre, en el que s’aprovava una mocio de Compromís sobre la “Consideración de las ‘Normes de Castello’ como base fundamental para la normalización del valenciano”. ¡I nosatres que pensavem que aixo ya estava trasnoctat! Puix no, seguim pegant-li voltes al nano en unes bases ortografiques que, mal copiades de les Normes Ortografiques del catala, elaborades per Pompeu Fabra i aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans en 1913, ya conseguiren que l’Ajuntament de la ciutat de La Plana absurdament les declarara BIC.

Hem vist que anteriorment a la reconquista de Jaume I, els valencians autoctons parlaven en algemia valenciana o romanç valencià, independentment de la religio que professaren. En esta part de l’articul anem a comprovar, que els cristians forasters que vingueren durant la reconquista, no tingueren problemes de comunicacio en els valencians, perque tots parlaven en algemia o romanç. No cal dir, que entre els habitants del territori valencià, tambe hi havien descendents d’araps i nortafricans -almoravits i almohades- i immigrants d’uns atres territoris, desconeixedors del romanç valencià.

Anem a vore cóm ho barregem per a que parega nou, pero es la mateixa canço de fa 20 anys (i 40 i 60 i 100). Sempre estem en el mateix rogle, revolant el colomer, i d’ahi no eixim, no poden eixir, no volen eixir: l’unitat de la llengua (catalana) es sagrada, i li pegarém totes les voltes que vullgam al nano, pero no passarém de les preferencies, de les recomanacions, dels doblets, del coloquialisme, de la conveniencia, de l’informalitat, dels registres, del folclor, de la gastronomia, de la festa, ¡che!, de l‘anar per casa. Ya ho expongue el precursor Eduard Martínez Ferrando: “A la meva Valencia no deu existir altra llengua ni altra literatura que la catalana, ni altre esperit nacional que’l nacionalisme catalá” (El Poble Catalá, 5-6-1910). Es la fulla de ruta.

Yo vullc una llengua sobre la que puga decidir, sobre la que haurien d’haver decidit els academics (i han decidit si, cap a la convergencia), sens haver de donar conte a una ‘unitat de desti en lo universal’. Sempre mendicant, captant, claudicant. No se si m’explique.

En relacio al cristianisme valencià prejaumi del s. XIII, considere interessant saber que a principis del XIII es celebraven misses en Valencia. El fet s’arreplega en els  “Annales de Odericus Reinaldus”, en relacio a la vida de Joan de Mata o “Joannis de Matha” (1150-1213), fundador de l’orde Trinitaria, que vingue a Valencia a redimir catius, parlant-se d’una missa en honor de la Mare de Deu “Aliquando Valentiam venerat… Missam de Beatam Virgine celebravit…”. ¿En la “ecclesiam beate Marie extra murum”, de la que es parla en un diploma del Sit? La presencia de redentors de catius d’esta orde en Valencia, degue ser numerosa entre 1202 i 1214, si creguem als cronistes trinitaris, que afirmen haver tret l’informacio de l’archiu d’Avinganya, i citen com a visitants a Ioannes de Matha, Guillelmus de Vetula, Gualbertus, Raymundo de Rubira, Bernardo de Sarreano, Thomas de Lerida, Petrus i Mattheus.