ANOTACIONES HISTÓRICAS Y FILOLÓGICAS QUE SE EXTRAEN DEL LIBRE DEL REPARTIMENT DE LA CIUTAT I REGNE DE VALENCIA (I)

El eminente arabista, historiador y filólogo valenciano don Julián Ribera y Tarragó (1858-1934) es el autor del interesantísimo “Prólogo” de la edición fotográfica del Libre del Repartiment de la Ciutat i Regne de Valencia que el Centro de Cultura Valenciana, vista la necesidad de publicar tan valioso documento, realizó en 1939, unos años después de su fallecimiento. Documento que junto con el Libre dels Furs, desde el punto de vista demográfico y legislativo, constituyen actas de nacimiento del Reino cristiano de Valencia, configurado a partir del siglo XIII con la conquista y repoblación de este territorio y su incorporación al casal de la Corona de Aragón.

Mateu y Llopis, escrivia en la revista “Ampurias”, toms VII-VIII - 241 (Barcelona 1946): “Se comprueba la continuidad de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias” Posarem alguns eixemples.

En la pag 171 del llibre “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, consta, referit a 1268, “Sentencia en la que se resuelve, una vez oidos los moros más ancianos de Cocentaina, que las alquerías Gayanes y Foncesielles, no pertenecen al término de Perputxent...” De la p. 173, del mateix llibre, (abril de1268), es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos.”

Una atra institucio valenciana present en els Furs primigenis i que nos informa de les costums dels valencians anteriors a Jaume I es el “escreix”. L’escreix valencià originari, consistix en una aportacio que fa el marit a la muller, sempre que esta aporte dot, exigint-se la consumacio del matrimoni.

En articuls precedents hem vist, que previament a l’entrada en Valencia del rei en Jaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part del qual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (per convenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlar el romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil dels iberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.

III

I

El diari “El País” de 31 d’octubre de 1999, nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s’havia presentat el llibre "Els fundadors del Regne de València" d’Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents i coincidien en que “la obra marca un hito”, perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán.”, afirmant, que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los argumentos de la razón"

Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí, cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com, repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat es tracta d'un evident problema de mètode d'investigació i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia, però, de manipulació política.” I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t’ha fet eixe forat?

I

L’any 1102, entraren en Valencia els almoravits i acabà el periodo sidià. Els catalanistes, basant-se en calificatius com “fanatics” i “intransigents”, intenten justificar una pretesa extincio dels cristians valencians. Francisco Codera en les pp. 29 i 30 de "Decadencia y desaparición de los almorávides en España", escriu que “La existencia de tropas cristianas al servicio de los almorávides… parece una prueba de que no dominaba en ellos el fanatismo religioso, como se dice generalmente…”. Tambe s’alega usualment que les excursions que feu Alfonso “el Batallador” en 1125 i 1129, per terres valencianes va supondre la fugida de ¡tots! els cristians valencians, que se n’anaren en ell. La falsetat de dita afirmacio es demostraria nomes per l’existencia dels cristians valencians presents en el moment de la conquista de Jaume I, als que tinguerem oportunitat de coneixer en l’articul publicat el 9 d’octubre d’enguany. Anem a demostrar la seua continuitat fins a eixe moment.

Jaume Roig en “Lo Spill” recordava al Sit de la següent manera: “Rodriguo Sçit / Diegueç, dit / Campeador / segur senyor / mentres vixque”

Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València", parla de “…la remota Valencia musulmana…”. La transmisio d’esta percepcio, forma part del programa catalaniste que nega la possibilitat d’existencia i evolucio d’una cultura valenciana previa a la reconquista de Jaume I, motivada entre atres, per l’interrelacio cultural. Els interessa una visio simplista, una idea de muralla, d’aillament, de cultures radicalment distintes i impermeables. Aixo els aprofita tambe per a negar validea a la serie de mencions i donacions a futur, del “locum et ecclesiam” de Sant Vicent, que comença a mijans del s.XII i aplega fins al mateix moment de la reconquista, com si els reis i papes protagonistes, no tingueren ni idea sobre la pervivencia d’allo que donaven.

Coneguts els cristians valencians que trobà Jaume I i vista la varietat dels “germans en l’islam”, vorem que sí que existia relacio, entre tots ells i els atres regnes cristians.

Quaselvol data es bona, siga el 9 d’Octubre o la del 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, per a revindicar lo nostre, lo valencià, pero tambe per a intentar «validar» els fals emblemes, com es el cas del «Peno de la Conquesta». Un clar eixemple del mateix el tingueren en la «recreacio» del desfile que va organisar Alfons el Magnanim en 1428, en el que eixia «paradoxicament» el «Penó de la Conquesta», descomunal, gegant (per a que el vejera tot lo mom), baix l’increible titul de «Estendard Reial».

Tambe va apareixer en les exposicions que, en homenage al monarca, va organisar la Generalitat Valenciana, a on de forma «subliminal» apareixia la falsa reliquia; i de forma categorica, en dos dels llibres que es varen editar: «Jaume I, Legislador», p. 82 i «Jaume I, Memoria y mito histórico», p. 130.