EDITORIAL

L’inventada cultura comuna

U dels mantres mes repetits pel catalanisme es la “cultura comuna” que compartim en els “Països Catalans”. I u se pregunta: ¿en qué se basen per a fer dita afirmacio? Tractes de trobar nexes d’unio i nomes apareixen els castellets, duts a Catalunya des de Valencia a través de les colles de moixaranguers. Llevat d’aço, tot lo que compartim en ells es lo que tenim en comu en molts atres pobles d’Espanya, quan no del mon.

Celebrar Sant Joan en fogueres es un fet repetit a lo llarc de tota la Mediterranea, quan no arreu de l’ambit cristia; i encara mes alla, ya que purificar pel foc constituix un simbolisme universal, lo mateix que celebrar el solstici d’estiu, el dia mes llarc de l’any, que coincidix –i no es casual–, dia mes dia manco, en la festivitat de Sant Joan.

¿Menjar torrons en Nadal? Se fa en tota Espanya i part d’America, i tambe en Italia. Pero anem a analisar un poc mes este cas. Durant decades els catalans estigueren donant la tabarra en que l’orige del torro podia estar en un concurs de reposteria celebrat en Barcelona durant un siti cap als sigles XVII o XVIII, el qual guanyà un tal Pere Torró, i d’ahi vindria el nom. Pareix ser que ya van deixant de repetir el desproposit puix ni tant sols se menciona en l’entrada “torró” de la vikipedia (la wikipedia en catala); encara que continúa difonent-se en unes atres pagines d’internet.

Pero, com l’enronia els domina, en la vikipèdia no poden deixar de dir barbaritats com esta: “El torró és a Espanya potser el dolç més típic i tradicional al Nadal, especialment als Països Catalans”, obviant la tradicio que hi ha en Arago, Extremadura o Toledo, per eixemple. Una atra perla en la mateixa pagina es esta: “Potser el nogat occità i el torrone o torró italià van néixer també directament dels àrabs, o no se sap si per influència del torró català, que ja existia a l'Edat Mitjana i que en aquell moment, i en concret al segle xv, la catalana era la cuina més prestigiosa d'Europa” (la negreta es nostra). O esta: “A Itàlia els torroni van arribar de mans dels catalans”. Els valencians, orige del torro, ni estan ni se’ls espera.

I com l’orige no es catala, i els fot, no se molesten en contar la documentada historia de la tradicio torronera de Xixona i Alacant, cosa que si se pot llegir en l’entrada “turrón” de la wikipedia en castella.

I encara hi ha ignars que diuen que veem fantasmes i que assumir la “veritat cientifica” de la “unitat de la llengua” no te mes implicacions. Queda afegir que en eixa pagina l’expressio “Països Catalans” apareix quatre vegades, i dos l’expressio “Païs Valencià”. I tot aço nomes en una entrada en la vikipèdia, imaginen tot lo que circula per internet.

En serio, ¿qué tenim en comu en els catalans que siga especific i no tingam tambe en comu en uns atres pobles d’Espanya o d’Europa?

¿Els balls? Parlem de la jota, que, com canta una ben famosa, de Valencia passà a Arago, pero no a Catalunya, a pesar de tindre tantiiiiiissims llaços en comu.

El cant valencià, les albades..., en Catalunya no se coneixen.

¿I el joc de la pilota? Potser hi haja un nexe en el Païs Vasc, pero no en Catalunya.

En gastronomia, la paella se menja per tot arreu, per molt que a vegades hajam sentit parlar de la “paella catalana”.

Respecte de tradicions catalanes que hagen passat a Valencia, no ne trobem cap que no siga moderna i repartida per tota Espanya.

Circula estos dies per les rets un fragment d’un programa de la televisio publica valenciana (finançada pels valencians i, supostament, al servici dels valencians) À Punt; en ell la locutora diu: “Este segon dia de Nadal es dia de sobres, de canelons [...] Tradicions que mantenen l’embat d’altres influencies forasteres i que recorden l’historia compartida amb Catalunya i les Illes Balears”. Es cert que es una tradicio en Catalunya, i segurament hi haura costum de menjar canelons en algunes families en Valencia, com en uns atres llocs d’Espanya, pero aci la costum es menjar les sobres del puchero, i no precisament cuinades com a canelons. La millor prova de que no tenen arguments reals es que han de recorrer a inventar-se’ls.

Hem fet un somer repas a diverses tradicions i costums, pero obviament no les hem revisades totes. Potser se nos passe alguna, al cap i a la fi hem segut veïns molts sigles i lo natural es que hajam tingut influencies mutues. Aixo sí, nos referim a tradicions exclusives, no compartides en el restant d’Espanya, perque d’estes podem trobar-ne un fum, sobre tot a partir del desenroll dels ultims dos sigles, que permearen les societats al millorar els mijos de comunicacio, i a un delliberat proces d’uniformisacio promogut pels successius governs centrals. 

En realitat, tenint en conte eixe veïnat i que les comunicacions no son dificils (no tenim uns Pirineus entre miges, per eixemple), lo estrany es que no tingam un fum de coses en comu. Recorda la situacio entre Portugal i Espanya, que, estant al costat u de l’atre, vivim d’esquenes i casi no tenim influencies mutues. ¿Potser la dificultat estiga en que, ademes de ser estats diferents, parlen idiomes diferents? ¿Potser haja passat lo mateix entre Valencia i Catalunya: ademes d’haver segut estats diferents, parlen idiomes diferents?

Ahi ho deixem.

Puede leer en formato PDF la totalidad del artículo