L’opinió valenciana catalanista i la catalana en general està de lo més contenta per l’imposició en la diòcesis de Valéncia d’una colecció llitúrgica de texts que els primers denominen de forma sibilina «en valencià»; i els segons, més desinhibits, «en català». Salta a la vista qui diu la veritat. 

Pero devem partir de dos obvietats. 

1) No hi ha consens ningun sobre el model de valencià que els catòlics practicants d’esta Comunitat considerem acceptable per «nostre» i «valencià». Ademés, seria risible atendre a l’opinió dels qui, en us de la seua llibertat, viuen al marge de la fe, i per tant de la llitúrgia. Tampoc existix consens algú entre institucions que representen visions divergents, ni entre possibles «colectius» cristians; concepte que no m’agrada, per manipulable: un atre i yo som un colectiu. Ademés, ¿a ón estan les proves de que una majoria de catòlics valencians demane una llitúrgia «a la catalana»?

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres.

En la iconografía religiosa católica del histórico reino de Valencia abundan  vírgenes y santos protectores de las enfermedades y calamidades. Entre todas las imágenes protectoras, la más estimada y que recibe una especial y devota veneración es la “Mare de Déu”, bajo las más diversas advocaciones. 

La “Verge dels Desamparats” cuenta con una rica iconografía que abarca las distintas manifestaciones artísticas y artesanales; no solo se han pintado “tablas” y “lienzos” para destinos de iglesias y capillas, sino también como plasmación religiosa en medallas, grabados, estampas, tocados, aderezos, protocolos notariales que reflejan la proyección del sentimiento religioso de muchos valencianos.

EDITORIAL

 Falaces critiques a la RACV

Analisarém aci un escrit de Manuel López Estornell titulat “La RACV, el arzobispo y el valenciano” publicat en valenciaplaza.com (16/ 04/2024); en ell critica el rebuig de la RACV al “valencià” usat per l’arquebisbat de Valencia en la recent publicacio dels Evangelis.

Comencem per aclarir que en tot l’articul el senyor López se referix al català dissimulat de la AVLl com a valencià.

En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.

Continuant l’articul anterior, anem a incidir en demostrar que el passat musulmà dels conversos era molt rapidament oblidat, tant per ells com per la societat del s. XIII en la que vivien, segurament per ser un passat extensament compartit. L’oblit d'eixe passat podia anar acompanyat de reaccions en contra d’antics correligionaris, posant-se de manifest el conegut “zel” dels conversos que estigue present en l’atac de la moreria d’Alzira de l’any 1277, en el que participaren cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, junt a conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

La conquista valenciana de Jaume I posà de manifest, que entre els valencians, hi havia una part de la poblacio que s’havia islamisat en distints graus, encara que en termens generals es podia parlar d’una debil islamisacio. Alguns musulmans valencians, com a bons descendents d’iberorromans, menjaven porc, bevien vi, i no tenien ningun problema en fer representacions de figures humanes, que podem contemplar en la pica de Xativa o en la safa de Benetusser. Tampoc vestien com manava l’ortodoxia musulmana, per lo que Ibn Sa’id s’extranyava de que en la Valencia musulmana era molt comu “vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts”, i afegia que “Els de les classes baixes, mai usen turbant” (vore “La debil islamisacio del “amma” o poble pla valencià”). 

L’escrit titulat ¿El valenciano es catalán o es la evolución del latín vulgar del territorio? (Marc Pons en elnacional.cat de 29-10-23) i espècies paregudes representen be la manipulació del relat sobre Valéncia i l’orige del valencià que circula en la galàxia educativa i propagandística de la nostra Comunitat. Un discurs que altera història, cultura i llengua dels valencians (les cacarejades “senyes d’identitat”) en quatre aspectes essencials: a) l’invent de païsages històrics de ficció; b) les falsetats en série; c) el silenci sobre el paradigma no coincident; i d) la fabricació d’autoritats. I, lo que resulta més inquietant, que hui admetria una part apreciable de docents, víctimes ells mateixos de decenis de llavat mental pels delegats de la Trola Catalana. Parem atenció.