EDITORIAL

“Vore la llum”, pero enterbolida

Al començament, durant la Transicio, el catalanisme en Valencia (si, de nou hem de parlar del tema, qué li anem a fer), tractà d’impondre-ho tot ─païs, quatribarrada, català pur...─ per la força. La reaccio popular els feu aixar de mala gana. No pogueren impondre la denominacio Païs Valencià, encara que mai han deixat d’utilisar-la; tampoc pogueren implantar les quatre barres, encara que en els seus actes continuen enarbolant-les, quan no gasten directament la ‘estelada’ catalana; i en el tema de la llengua, hagueren d’admetre alguna concessio al valencià si no volien que Canal 9 se quedara sense audiencia.

L’autor: un antic conegut

Philippe Blanchet es professor de sociollingüistica en l’Universitat de Rennes 2 (França), membre de la Societat d’Estudis de Llenguage i Politica, codirector dels Cahiers Internationaux de Sociolinguistique, redactor en cap dels Cahiers de Linguistique, revue de sociolinguistique de langue française i tambe pertany a diversos organismes internacionals (Lliga dels Drets Humans, Observatori Internacional dels Drets Llingüistics...). Te una ampla produccio referida a la discriminacio idiomatica –la glotofobia (especialment en ambits francofons)–, la pluralitat llingüistica i les politiques educatives.

Una obra prolixa i detallada

El llibre te dos parts: l’historica, mes extensa, de Juan José Barragán (pp. 15-167) i l’estrictament llingüistica, d’Héctor Castro (pp. 169-273). Al final hi ha un index d’imagens (pp. 275-276).

L’historiador Juan José Barragán analisa de forma exhaustiva l’Arago oriental en l’epoca migeval (encara que tambe inclou uns capituls dedicats als temps moderns), en una abundantissima aportacio grafica (mapes) que, com a llector extern, es imprescindible per a poder entendre les anades i les tornades de reis i nobles, els moviments de llimits i fronteres (els Pirineus no foren cap de barrera, les disputes en els comtats catalans, les adscripcions i readscripcions de localitats) i la variacio de les aliances i repartiments de regnes en aquells sigles.

Per lo que nos toca, hi ha una referencia a la conquista del Regne de Valencia com a una empresa aragonesa i la reclamacio dels nobles per a que s’integrara en el Regne d’Arago (Corts de Saragossa de 1264), a lo qual el rei Jaume I es negà.

La invención de la imprenta fue un rayo de luz y de esperanza que se abrió para la producción, impresión y difusión de obras manuscritas que se redactaban en la Edad Media.

Con el Humanismo y el Renacimiento hace su aparición la imprenta en Valencia[1].  Un ambiente sociocultural atractivo y una Valencia boyante constituyeron el marco idóneo para que pronto llegara este nuevo invento a esta ciudad cosmopolita[2].

Quan Pompeu Fabra, Rovira Virgili, Joan Coromines i demés notables publicaven en La Veu de Catalunya el manifest «Desviacions dels conceptes de llengua i de pàtria» (1934), la màquina de pseudohistòria catalana estava ya en plena producció. «Mallorca y Valencia han de renunciar a sus antiguas glorias, pues ambas provincias van siendo comprendidas bajo el común nombre de catalanes», s’estrenava en 1868 l’archiver-prestidigitador Antonio de Bofarull, inventor de la «confederació catalano-aragonesa». D’ahí que aquell manifest, que veu la llum en plena eclosió dels totalitarismes continentals, i cinc mesos abans de la declaració per Companys de «l’Estat Català», siga en sí un programa purament totalitari, puix dona per sentat el dret de la «raça catalana» a la liquidació de l’idea històrica de Valéncia (identitat, llengua, cultura), condició necessària per a la viabilitat de dita paranoia. I això en dos dimensions.

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

EDITORIAL

Una de calç i moltes d’arena

Des del mes d’octubre hem assistit a varis events dels que volem destacar l’entrega de les distincions de la Generalitat Valenciana, les medalles que ha entregat la AVLl i unes desconcertants declaracions del dirigent popular González Pons. (Tambe ha tingut lloc la recepcio del president de la Generalitat pel president Sánchez, pero aço ni fu ni fa.)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.