Reflexions sobre la 'unitat de la llengua' i algunes coses mes

Encara que nos hem cansat de demostrar qué es lo que s’amaga darrere de la ‘unitat de la llengua’, unes precisions al respecte poden vindre molt be per a fer reflexionar –cosa dificil– a tots aquells que ‘ho tenen molt clar’ i son partidaris incondicionals d’esta, per ad ells, indiscutible ‘unitat’. En el meu llibre Valencia: llengua i patria, crec que aporte suficients documents que demostren el temps que duen treballant per a estendre els llimits de Catalunya al sur del riu de la Senia, tant en l’aspecte cultural com en el politic.

Quan en Barcelona comencen a utilisar una terminologia que no havia existit mai –“les terres de llengua catalana”– per a referir-se a Catalunya, a Valencia i a les Balears, no pretenien nomes donar-li el nom de catalana a la llengua de Valencia i a la de les Balears, sino fer catalans tambe a tots els seus insignes lliterats (Arnau de Vilanova, Antoni Canals, Vicent i Bonifaci Ferrer, Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena…, entre els valencians, i Ramon Llull, Anselm Turmeda, Guillem de Torroella…, entre els balears), als quals inclouen en la lliteratura catalana en publicacions que, moltes d’elles –i des de fa molts anys–, son publicitades en l’ambit internacional.

Aci ve la primera pregunta: ¿en el supost de que dos nacions compartixquen la mateixa llengua –i no estic pensant en el cas valencià–, ¿sol una d’elles apropiar-se els escritors i lliterats de l’atra? La resposta es: rotundament no. Vejam el cas d’Anglaterra respecte als Estats Units, Escocia, Irlanda, Gales…, es tracta de nacions que compartixen l’angles, pero a ningu se li ha ocorregut mai dir que els escritors en llengua anglesa de tots estos països son anglesos. Escriuran en angles, pero no deixen de ser nortamericans, escocesos, irlandesos o galesos.

En este ‘chicotet’ detall, no deuen d’haver caigut els valencians que diuen ser partidaris nomes que de “la unitat de la llengua”, pero que no compartixen el proyecte politic dels Països Catalans. Ad estos valencians no els he vists mai protestar per l’apropiacio dels escritors classics valencians. No tenen prou en creure que la llengua es la mateixa i acceptar, gentilment, el nom de catalana, sense discutir absolutament res, sino que tambe beneixen la desvergonyida apropiacio –dient-ho suau– de tota la lliteratura classica valenciana per part dels catalans, mostrant un clar complex d’inferioritat i un mes que evident autoodi.

Aço nomes pot explicar-se per un desconeiximent absolut de l’historia propia i de l’enorme produccio lliteraria valenciana durant els segles XIV i XV. Si les conegueren be, provablement s’haurien llevat de damunt este complex d’inferioritat que patixen, l’autoodi no estaria tan estés entre els valencians i tots eixiriem beneficiats.

Pero no, preferixen viure subordinats, cedir el llegat multisecular que hem rebut dels nostres antepassats i fer desapareixer l’identitat del nostre poble. Es trist, dramatic, i no se quàntes coses mes, pero tampoc tenen excusa aquells valencians que no combregant en aquells que acabe de definir, tampoc fan res per defendre la seua identitat, es queden al marge, com si no fora cosa d’ells.

Alguns fa molts anys que estem bregant en defensa de la nostra terra, la nostra cultura, la nostra llengua, en l’esperança de poder vore el dia en el qual els valencians es posarien en marcha de veres, reivindicant tot allo que llegitimament es nostre i fent lo possible per a acabar en les injusticies que tambe a nivell politic estem sofrint des de fa massa temps. Pero la realitat es que a hores d’ara no hem vist res que nos faça pensar que este moment està prop.

La classe politica valenciana hauria d’haver segut la punta de llança a l’hora de defendre els interessos dels valencians, pero la realitat ha segut molt diferent. Els uns –Compromis– no saben qué fer-se a l’hora de quedar be en els seus ‘amos’ barcelonins i corren abans que ningu a defendre la ‘unitat de la llengua’. Si hagueren posat la mateixa passio en defendre els interessos valencians en el Congres dels Diputats –Compromis tingue no fa molt quatre diputats durant tota una llegislatura– igual hagueren tret algun profit per a Valencia. En l’ultima llegislatura passaren de quatre a u –Baldovi–, i este no tingue cap de problema en donar-li el vot gentilment a Sánchez sense demanar-li res a canvi.

Dels atres representants valencians en Madrit pot ser que no defenguen esta ‘unio llingüistica’, pero tampoc els veus defenent la llengua i la cultura autoctones, ni uns atres interessos valencians. No hi ha dubte, el balanç es clarament negatiu. Est es el nivell dels politics que tenim. Aixina i tot, encara hi ha molts valencians que no tenen clar si sería convenient o no tindre partits d’obediencia estrictament valenciana.

Dos de les comunitats autonomes que des de 1978 s’han vist mes beneficiades pels pactes en el partit aspirant a governar España han segut el Païs Vasc i Catalunya, i es en estos territoris a on sempre han existit forces politiques que no han hagut de demanar permis a Madrit per a actuar. Estes forces nacionalistes han tret lo que han volgut dels successius governs espanyols. De l’ignominia que supon el ‘concert economic’ vasc ya parlarém en una atra ocasio.

Els valencians conscienciats, d’obediencia estrictament valenciana, ho tenim molt complicat. Per una banda veem que el nostre poble no desperta i aço ha favorit la perdua d’identitat, les enormes perdues economiques (manca d’inversions, infrafinançacio, endeutament…), la perdua del poder financer en la desaparicio d’entitats com la Caixa d’Aforros de Valencia, la Caixa del Mediterraneu i el Banc de Valencia, integrades, ‘casualment’, en CaixaBank i Banc de Sabadell, dos empreses financeres catalanes.

 

2

Hi ha un llibre, El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari, publicat en 2015, en el que, en un informe prou complet i detallat, podem llegir coses com estes (el destacat es meu):

“En l’actualitat els valencians tenim una renda per capita inferior en un 12% a la mitjana espanyola. Aquesta situació ens hauria de fer receptors de la solidaritat interpersonal i interterritorial, de manera que la nostra balança fiscal fóra positiva, és a dir, que rebérem de l’Estat prou més del que aportem en impostos i cotitzacions. Però la realitat és molt distinta i no sols no gaudim d’un superàvit en la balança fiscal, sinó que patim un dèficit del 2% del nostre PIB (aproximadament 2.000 milions d’euros anuals). Això converteix els valencians en l’única comunitat pobra que damunt aporta més del que rep.

Les principals causes d’aquest comportament atípic de la balança fiscal valenciana, les trobem fonamentalment en la discriminació que sofrim en el sistema de finançament autonòmic i en la menor inversió estatal en terres valencianes”.i

L’autor d’este llibre opina que lo mes just sería la condonacio de la part del deute provocat per l’infrafinançament, cosa en la qual estic totalment d’acort, i yo afigc que este tracte discriminatori i injust als valencians influix negativament en el manteniment de les infraestructures, en la sanitat publica, en l’economia valenciana en general i, com a conseqüencia de tot aço, en la calitat de vida.

3

En un apartat del llibre parla de que “no hi ha hagut prou pressió valenciana per a solucionar-ho”, aci es referix a la nula reivindicacio feta pels partits –d’un color i d’un atre– que han governat en Valencia en els ultims quaranta anys, els quals han mantingut una posicio de clara sumissio –manara en Madrit el seu partit o no, el resultat ha segut sempre el mateix– davant dels eixecutors de l’espoli.

Quan te pares a pensar en tot aço t’entren ganes de pegar a fogir. Arribes a ensomiar en un estat federal en el qual la solidaritat, l’igualtat, i l’absencia de les injusticies que es constaten hui en l’estat de les autonomies –en el que tantes ilusions posarem alguns– anaren per davant. Vivim en una societat en la qual s’han encarregat de que predomine el pensament unic, el dogmatisme mes detestable, conseguint d’esta manera que el lliurepensament no tinga practicament cabuda.

Esta es la trista realitat en la que nos trobem immersos els valencians, i no sera diferent si no posem tota la voluntat del mon en la recuperacio de la consciencia colectiva. Nos juguem el futur, i este futur, ara, no està en les nostres mans.

 i Cucarella, Vicent, El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari, Alzira, Bromera, 2015, p. 151,

 

Imagens: iberlibro.com, Edicions Bromera, gentedigital.es/ACNV

www.inev.org

  • Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per 
    l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la 
    Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)