L’Algemia Valenciana (VI). LA CONTINUÏTAT (I)

En articuls anteriors d’esta serie, hem tingut ocasio de comprovar, que el poble descendent dels “Gotos sive Hispanos” o hispanogots, que vixque “sots senyoria de moros”, independentment de la religio professada, parlava en romanç o algemia. Hem vist testimonis de fonts musulmanes i cristianes, que demostren que l’algemia valenciana prejaumina es l’antecedent i la base de la nostra llengua valenciana.

La realitat d’un acreditat continuïsme evolutiu, s’enfronta a un inventat rupturisme convertit en “dogma”, que preten que l’invasio musulmana provocà un “tall” en el devindre d’una poblacio autoctona, que diuen que fon substituida per un poble de “una atra raça”, entre el que es diluiren els pocs que sobrevixqueren a la “substitucio”, que ademes, molt pronte, es convertiren a l’islam, abandonaren el romanç i s’arabisaren totalment. Es tracta d’un “dogma” completament acientific, inventat sobre la base d’estranys interessos, pero que es defes per gent en prou de poder, que el consideren “inqüestionable”, i que es dediquen a anatemisar o invisibilisar, als “hereges” que s’atrevixen a posar-lo en dubte.

2

Ultimament, el dogma ha cedit a les evidencies cientifiques que demostren la falsetat d’una substitucio racial, per lo que els seus defensors s’han concentrat en la defensa numantina de la part del dogma que manté que tota la poblacio autoctona es converti rapidament i en massa a l’islam, abandonant el romanç i arabisant-se totalment, sobre la base d’una religio i llengua de partida, que per debils, eren facilment substituibles i que anaven a conduir a tot el poble descendent d’hispanogots, a una preteses substitucions de religio i de llengua.

Pero la defensa de la part del dogma que els queda viu, no els es gens facil, perque no existix ni una sola cita historica, coetanea, que parle de la pretesa “ruptura” llingüistica, es dir, que es referixca al romanç o algemia com a llengua perduda o llengua propia del passat. Per aixo, els seus defensors, s’ho passen de lo mes be, opinant sobre conceptes subjectius i fent buides afirmacions generiques. Parlen sobre si el “ritme” de l’arabisacio fon “rapit” o “lent”, o sobre si la seua “intensitat” fon “significativa” o “insignificant”, “superficial” o “profunda”. Llegim afirmacions com que “En el caso de al-Andalus sí se produjo la pérdida final de la lengua romance”, sense concretar a on i quan anaren succeint eixes pressuntes “perdues”, lo que seria primordial a l’hora d’analisar l’integracio entre conquistats i conquistadors, en cada lloc i en cada epoca. No definixen si la “perdua final” del romanç, afectà a la Girona que estigue en l’Hispania musulmana fins a que l’any 785 fon conquistada pels francs, o si esta “perdua final”, es llimità a la Granada, finalment conquistada l’any 1492.

3

Com els dogmatics no tenen explicacions ni saben per a on van, resulta divertit comprovar que ditints “cientifics” situen la pressunta desaparicio del romanç, sense concretar temps i lloc, quan els rota i els ve en gana, donant una image que s’acosta mes a la “barra lliure” d’una festa, que a la d’un eixercici de cientifisme.

Per a Cruz Hernandez, l’arabisacio es realisà en un parell de generacions, es dir que podia haver-se produit en el mateix s.VIII de l’invasio musulmana. María Jesús Viguera pontificà, que l’arabisacio de la poblacio era “significativa” a mitan de IX. El mateix Cruz Hernandez afirmà que “los mozárabes conservan su lengua en sus familias y comunidades hasta el principio del siglo X, i afinà sorprenentment dient que fon a partir de l’any 932, quan “el romance va recluyéndose en sí mismo y empieza a declinar”. Per a Rubiera Mata “Aquesta llengua llatina d’al-Andalus, un protoromanç a tot estirar, va desaparèixer en el segle XI com a llengua majoritària”. Ruiz de la Peña ha escrit que “…fue a finales del siglo XII cuando se completó el proceso de arabización, con la definitiva extinción del romandalusí…”. Ana Echevarria ha atribuit a Corriente la idea sobre una “decadencia y deterioro progresivo” del romançhasta el XII, i el mateix Corriente ha escrit que “El andalusí alcanzó tal prestigio, que poco a poco fue ganando terreno el romance hasta llegar al monolingüismo del siglo XIII. Comprovem lo facil que es parlar sense demostrar res i lo perillosos son els prejuïns.

4

Els dogmatics, tampoc s’aclarixen respecte dels motius de la pretesa desaparicio del romanç. Per ad alguns d’ells, els motius foren religiosos. Galmés de Fuentes, ha escrit que els cristians valencians parlaven “su lengua romance”, la qual “sólo debió de desaparecer con la extinción misma de aquellos”, sense dir-nos si eixa pressunta “extincio” dels cristians valencians fon per conversio a l’islam, o per la caiguda d’un meteorit mata-cristians. Contrariament, Rubiera Mata ha escrit que “el mozárabe no era una lengua utilizada exclusivamente por los cristianos de al-Andalus sino también por los muladíes -musulmanes de origen hispánico- y por los judíos”, per lo que nega de pla els motius religiosos, com a excusa justificant d’un pressunt abando del romanç.

5

Als nostres acatalanats, que desprecien l’historia valenciana anterior a Jaume I, els en fot, tant el moment, com el motiu, de la suposta perdua del romanç. L’unic pressupost de partida es “l'arabització lingüística completa de la Valencia immediatament prejaumina”, que ha segut “postulada”, segons Antoni Ferrando per “Joan Fuster, Pierre Guichard, Manuel Sanchis Guarner, Míkel de Epalza, Dolors Bramon i Carme Barceló”. Dir desficacis com que “el substrat mossàrab, avui dit romandalusí, s’ha revelat inexistent després d’estudis seriosos com els de Carme Barceló, G. Colón…”, com ha escrit l’acatalanat mallorqui Joan Veny, contribuixen a ser investit com a doctor honoris causa per la Universitat de “València”. Per contra, alguns catalans, com Josep Mª Nadal i Modest Prats, reconeixen no tindre-ho tan clar, quan en “Història de la llengua catalana”, han escrit, en relacio al proces d’arabisacio que “algú discuteix, fins i tot, si aquest procés aconseguí d’eliminar el romanç autòcton de València i alguns estudiosos han arribat a afirmar que no només l’arabització no va eliminar el romanç, sino que els àrabs acabaren essent bilingües”. Molt parlar sense demostrar res, i de forment ni un gra.

6

Front als aquadrillats de sempre, Carreras Candi, Fullana, Alcover, Roca Traver, Simó Santonja, Antonio Ubieto, Julià San Valero, Lleopolt Peñarroja… han defes la realitat continuista i evolucionista, que manté lo que Jeanne Battesti Pelegrin va escriure no fa molt de temps, i es que “Se olvida con demasiada frecuencia, primero, que la lengua cotidiana de los musulmanes de la Europa del sur no era el árabe clásico —lengua de la corte y de los eruditos— sino una variedad de dialecto romance”. (“La fascinación de un mito”; p 246 de “Toledo, siglos XII-XIII”).

Es interessant saber que Menéndez Pidal mantingue que “la lengua románica se conservaba en el sur hasta el siglo XIII”, i pensava, segons escriu Alexandre Galí, que “en al-Andalus, l'arabització” no “fou tan intensa com se suposa”. R. Arié ha escrit del romanç parlat en zona musulmana que, “hasta el XIII por lo menos lo utilizó en alguna medida en la vida cotidiana, para comunicarse con los artesanos de la ciudad y con los campesinos”. Últimament, Manuel Rincón, en “Mozárabes y mozarabías”, ha escrit, que allá por el 1200 sólo se hablaba mozárabe en poco más del tercio inferior de la península, incluyendo Valencia”. El propi Robert I. Burns, insignia dels acatalanats valencians, considerava la possibilitat de que “…les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets, les classes més pobres d’exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de les ciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters, dient d’ells que “Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut…”. Faltaria saber les raons de l’adjetivacio del romanç d’eixes masses com a “degenerat”, quan resulta que eixe romanç, fon la base de la llengua que produi el primer sigle d’or de qualsevol de les llengües d’Espanya.

7

Perque hem de ser conscients de que catalans i acatalanats, saben que no han demostrat que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista de Jaume I. La seua conclusio la basen en ridiculs arguments com el “prou” de temps que havia passat des de que els musulmans es feren en el poder, o en considerar “poc raonable”, o “poc provable” el fet de que la llengua valenciana provinga d’un romanç prejaumi. Es curios vore, que estan convençuts, de que ells, guardians del “dogma”, no tenen ninguna obligacio de demostrar res, perque, pareix ser, que l’obligacio de demostrar, recau exclusivament sobre els que no combreguen en el dogma.

No crec que Dolors Bramon, es crega que demostra res quan en “Tradició i dissidència als Països Catalans”, diu que “Hi ha prou segles entre la conquesta àrab del VIII i la dels cristians del XIII per a explicar l’arabització total de la població i la seua pèrdua del romanç (neo llatí, aljamia o mossàrab)”, afegint que “Suposar unes conservacions lingüístiques, sense documentació evident, sembla poc raonable. Tampoc pareix molt cientifica l’afirmacio de Mikel de Epalza, que escrivia que “la hipòtesi que els musulmans d’abans de la conquesta parlassen valencià és un postulat de la tesi d’un origen no-català del valencià, però és poc provable (no es pot provar)”. Finalment i per una atra banda, tambe Mercedes García-Arenal ha escrit en relacio a l’existencia d’un romanç valencià prejaumi que “No es posible demostrar este punto con las pruebas históricas con que contamos”.

8

Pero anem a vore, que la realitat continuïsta, no es que siga “poc provable”, sino que està sobradament provada. Que als acatalanats els parega molt o “poc raonable”, es exclusivament un problema d’irracionalitat i de negacio d’una realitat que no els agrada, perque es senten mes comodos nadant en fantastiques teories catalaneres de tebeo, per molt que es peguen de nasos en la verdadera historia del poble valencià i en l’idiosincrasia valenciana. Concretarém les proves que demostren l’existencia d’un poble valencià, que anteriorment a la conquista cristiana parlava en un romanç valencià, que fon l’antecedent de la nostra llengua valenciana.

 

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.