¡Vaja, home! No sé per qué, em dona l’impressió de que este se’n va sense mi… ¿Que no? Ya voran com sí… En acabar-se el café en llet que demanà i pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta…

¿No et dia yo? ¡Al carrer sens recordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Bàrbera et guarde!

¡Quina força té esta chica!…

Pareix mentira que sent tan poqueta cosa puga chiular d’eixa entusiasta manera… Perque la veritat és que l’aspecte no diu molt al seu favor…

Ya veus, quan es parla d’una dòna, dient; “és guàrdia”, es podria pensar que té una talla elevada i que “lo demés” és proporcional a l’altària. Puix no, en este cas no és aixina.

¡Vaja, també era mala sort! L’havien tornat a emparellar en aquell negre traïdor que des de fea algun temps era son pijor enemic. Li agradaria saber a qui corresponia decidir l’orde de colocació dels corredors.

El cas era, que quan el llarguerut empleat de cabell roig li sivellà el dorsal, alguna cosa li dia en l’interior que aquella vesprada la carrera no resultaria gens fàcil.